neix

Neix un nou projecte a tres bandes.
Música: David Pradas. Il·lustració: Edu Jové. Poemes: Berta Palau.
“EL BALANCÍ”

aquí teniu el primer experiment “Enterrarem les flors”.

http://elbalanci.wordpress.com/

gaudiu-ne!  tb de l’abraçada

tornarà

tornara el temps a ser temps,

on puguem respirar un ale darrera l’altre,

… i no tots els ales a l’hora.

compartir…

davant de casa han construït cinc cases unifamiliars, en quatre ja hi viuen…

aquest matí en tres d’elles hi havia les parelles de cadascuna fent neteja de les finestres… clar son cases noves… parelles noves… feines repartides…

ha estat curios veure que a les tres cases a l’hora tres dones y tres homes fent “dissabte”…

(entre ells no es veien)

elles els vidres de les finestres i ells els vidres dels balcons més grans. Clar, les cortines obertes, casa ventilada… dos d’aquestes parelles han acabat més o menys alhora… han continuat la tasca de ficar la casa bonica… l’altra una, ha estrenat la casa i han fet l’amor…

potser lo important no és on vius, ni la casa que tens… sino amb qui vius i qui t’envolta… gaudir dl plaer de viure cada moment plenament, sigui on sigui i compartir veritablement sense foscor… confiar en l’amistat….

(relat de ficció / salut i cultura de realitat)

em manca aquell mar que em bressava de petit…

Recordo…
aquella olor de sal d’altres mons, que portava tot jugant i amb alegria aquella brisa marina…

Recordo…
aquells blaus, que de diferents tonalitats,  em convidaven a ballar i mullar-me amb junt ells…

Recordo…
aquells jocs eròtic amb les onades, tot surant i ballant a l’hora mar endins…

Recordo…
mirar l’infinit i trobar-me allà al fons, junt amb les mitologies que cercaven els fars…

Recordo…
respirar i sentir les sensacions d’aquelles abraçades que la mar em portava…

Recordo… només recordo…

anem a la platja

que no ha plogut ni plou… i al pas que va… ni plourà…

anem a la platja i allí on es confonen els blaus de cel i mar,

allí on de nit no hi ha horitzó

allí, prop del far i lluny del poble, en l’àmbit inconcret de la bellesa

allí, hi fixarem la mirada, deixarem caure els braços i l’ànima

i que sigui el que hagi de ser, que tot pot ser i tot és possible

quan no tinc inspiració per escriure…

 

Els dies que fa sol al carrer, el cel és blau i entra la primavera per la finestra, que jo sempre deix mig oberta per si de cas… m’agrada escriure i escriure… fer esborranys i passejar-me per dins dels contes de fades i contes de xiquets… dins les històries i poemes amb alegria. Parlo amb en Peter Pan i la Campaneta, amb l’ Alícia en el Pais de la Maravillas o amb els nans de la Blancaneus.

Talment quasi sempre en faig molts d’esborranys abans de decidir-me per quin trobar… Quan això em passa, què és quasi sempre, clico la tecla del ‘delete’ del meu teclat que te les lletres gravades amb color blanc i inconscientment llavors em ve al cap aquella imatge de la paperera metàlica, enreixada i brillant que sempre era a la vora de la taula d’escriptori i la recordo que és plena de papers embolicats com pilotes i a rebotir… i doncs també emboltada de tots el que no hi caven i que son gaire be en blanc, justament amb dues o tres linees escrites per un costat del full …

Avui també m’ha passat, avui però dins del meu pensament… justament he vist a més, uns gnomos divertits i engrescats jugant a fet i amagar per allí la vora… No he pogut per més que deixar d’escriure, clar i m’hi he apropat curiós per preguntar-los que hi feien per alli jugant i a l’hora prevenint-los de que podia ser perillós ser per allí ja que jo tinc una gosseta que volta per arreu. Si els hagués vist, s’hauria format una de grossa i de corredisses…

Ah, no pateixis ! – m’han dit amb una airada de despreocupació i felicitat de la que ja no es troba sovint. Ara marxarem, perque avui és la festa de la alegria !

¿La festa de l’alegria ? Ah mira .- he pensat a primer cop, Sona be ! Si. Potser m’hi podria quedar una estoneta i divertir-me que ja feia dies que no ballava ni cantava…. Osti! Després me he donat que aquesta festa a casa meva feia molt que no es celebrava però en cercar-los per adreçar-me a ells i preguntar-los… ja no hi eran. Aquests gnomos son màgics segur. Quina rapidesa per anar a la festa… home, home… Tant que m’hauria agradat a mi també d’anar-hi !

Quan era jo petitot, la meva mare en deia que els fantasmes i els nans del bosc, gnomos, etc. només existien als contes del nens, però ara jo els havia vist allà mateix, a la vora de la meva taula d’escriptori, i fins i tot hi havia parlat ! Mira que dir que no existeixen !

Saps què ? Des d’ara em preocuparé per coses importants, com per exemple aquestes festes de l’alegria i demà quan estigui assegut davant la taula… amb el meu full de colors i el llàpis, buscant inspiració per escriure… si no em ve cap idea al cap, doncs tornaré a mirar cal aquell reconet i a veure si tinc sort de saber quan serà la pròxima festa de l’alegria !

 

 

 

l’estel que va fugir a la caleta

Hi ha contes que si no s’escriuen ningú podrà contar-los…

Hi va haver un cop dues persones que van lluitar contra el temps, contra les paraules, contra les promeses, contra els besos i el sexe, contra l’ombra de si mateixos per créixer i decréixer, per estimar-se i desestimar-se, tantes vegades com va caldre… tantes, que un dia ja no van saber viure l’una sense l’altra, talment dos gotes d’aigua de la mateixa pluja, del mateix cel enteranyinat que desafia amb tempestes ja conegudes… I van gosar dir-se que ni el temps ni l’espai importarien més, que ni l’ara ni el després determinarien les seues vides. Venien de lluny i anaven més lluny encara, com si el camí ja fos traçat, amb molletes d’esperances tirades per l’un, recollides per l’altre.
Aquelles dues persones, suficientment tossudes per no trencar-se i suficientment cansades de rebre el que no esperaven i demanar sempre el que no havien de rebre mai, van decidir tornar-s’ho tot, assajant no negociar res a canvi, doncs un era part de l’altre i l’altre de l’un…
Amb el temps van adonar-se que allò no era una amistat qualsevol. Potser, ves a saber, eren dues cares diferents d’un mateix cos, dues imatges reflectides en un mateix mirall. No era l’amor de l’un per l’altre, no era un mer intercanvi. Era l’amor en si mateix, que campava lliure i sense norma. I el van convertir en un estel perquè s’enlairés…
Quan l’estel es va enlairar a la platja, un fort cop de vent se’l va endur i cadascú es va quedar amb un trosset de corda a les mans. De repent, ja ningú dominava l’estel.
Què volia dir-los?
Era l’estel l’amor lliure que ells pregonaven sense ni comprendre?
Amb aquell trosset de corda van fer-se dos braçalets, símbol d’un pacte. Un pacte difícil, que requeria molts aprenentatges, molts giravolts, requeria matar ressons massa apresos, paraules massa dites… Va ser un pacte que requeria creure que sense la llibertat no es podia escollir, que sense la seguretat no es podia estimar, que sense camí s’anava més lluny… Van haver de desaprendre’s per començar de nou. Van enfadar-se i desenfadar-se i sense voler tot tornava a l’ordre anterior. L’un era el mirall de l’altre. L’un veia les seues petitetes en les grandeses de l’altre… sense sadollar-se mai.
I així els anys van anar passant. Les nits i els dies, les hores, les deshores, les setmanes, els mesos, les migdiades i les matinades… Ja no es necessitaven. Es tenien massa. I així va ser com es van anar ajustant l’un a l’altre. Com una complicada maquinària de rellotge, que no s’atura i marca precisa, cada instant, irrepetible. Sabien que l’estel no tornaria mai perquè l’estel era lliure, com el seu amor.
No es pot amarrar l’amor. L’amor és lliure. Per això no es pot posseir. Només es pot compartir.
D’aquell estel van aprendre que viurien el seu amor com dos rius que saben que han de confluir en un mateix mar. Aquell mar blau on el bes va tancar un cercle i en va obrir un altre… un hivern, a la caleta rovellada, on l’estel va fugir, sense demanar permís.
I ells es van fer un braçalet d’onades.

MAIA

Des d’ara tinc el plaer, l’ honor, el goig… de compartir aquest blog  íntim i personal també amb una bona amiga… així que serà per mi molt gratificant que algun dia, espero que no molt llunyà, hi puguem llegir aqui mateix pensaments, poemes, relats curts… que no seran meus però  jo els sentiré com meus.

Aquest PARELL de persones volem compartir des d’avui amb vosaltres també … com sempre sou benvinguts !

Benvinguda  Maia !  (autoraMaia)

PTO amb mayúscules

fent coses boniques…

i amb el somriure, la revolta !  ara més que mai… si ! 

amb tota la força però, és veritat que la revolta pot ser en silenci

assegut a la cadira de rodes miro la vida… i fent coses boniques des de darrera de la finestra.

: )

i amb el somriure, la revolta !

Llach