Darrera de la porta de roure…

Aviat…

una cosa viva i una eina de treball sense dedicatoria…

Un event nou, si és per be i sigui quin un  sigui,  sempre es motiu per a celebrar i a la llarga per conservar lluitant-lo (si cal) i es clar, per gaudir-lo i compartir-lo perquè és motiu d’alegria…!

 

Malauradament la majoria de gent d’avui en dia son sempre ocupats en les seves coses…  passen els dies i no ens telefonen per saber les bones noves, per sentir-nos la veu o tant sols per saber com ens trobem… o encara que només sigui per dir-nos que estem pensant l’un amb l’altre o que ens trobem a faltar…

 

Si, sempre he intentat demostrar el goig que sento d’un bon moment amic i compartit… Tens raó quan dius a la iaia que qui dona sempre rep més perquè sent més goig el que dona que el que rep…  Uis !  Sou pillines la iaia i tu, eh ?

 

Una planta es viva i acompanya…  llueix i gaudeix, parla i escolta, sovint ens mira i presumida com és també es deixa mirar estirant-se per ensenyar-nos què li agrada fer bonic… ens regala l’olor i el color i disfruta fent-ho… sap també que depèn directament de nosaltres per a que li donem menjar i la cuidem o  per a que la col·loquem al lloc millor i més còmode i ella ens les agraeix totes les atencions tornant-nos mil gracies i favors… Mitjançant la vida que representa, una planta pot tenir fillets… els cuida i els protegeix a la seva manera i quan son petits no els deixa sortir de sota seu i aquests quan son grans fan un tot u amb la mare i la planta és més bonica i fermosa perquè treballen tots a una. Gracies per dir-me que quan sigui el moment jo tindre un fillet que en faràs i així la compartirem junts !!  Una planta és eterna com un color… com una olor… com una presència… com un record… però eterna sempre a la fi.

 

Una eina de treball… be un clip no és realment un eina de treball però s’hi pot fer servir a un despatx amb bastant cotidianetat. Aquest és un clip una mica diferent i de ferro, negre i la matèria prima del mateix prové directament de la Terra, i la Terra sempre ha simbolitzat les arrels i la prosperitat. Aquest no es farà mal be, tot i que és molt simple es dur i segur, resistent i sempre es bo tenir-lo a ma o a la butxaca.  S’hi pot ficar notes i penjar-les a la vista, de manera que es quasi una agenda !  uis ! Escolta,  Que només havia dit quasi una agenda, no que ho sigui !!! (brometa simpàtica)

 

Be, aquest clip podria escriure un llibre perquè ja te una història de quasi vint anys durant els quals sempre m’ acompanyat i no m’ha fallat mai. Be, no pot tenir fillets, clar, però també pot tenir una vida quasi eterna…  

 

Simbòlica i finalment son aquests doncs els meus desitjos així representats i tot i encara que sento que no tinguin dedicatòria… sempre li ho podem escriure, això si… junts.

 

un secret entre els dos…

Al mes de maig un color diferent, suau, sensible, càlid… al color rosa, l’amor s’hi posa…

 

Per a dissimular tímidament una mica, vaig escriure un segon poema, “  no son…? “ be, en realitat el vaig recuperar dels pensaments que tenia escrits des de fa molts anys i el vaig modificar una mica perque vaig pensar que és molt adient a alguns moments recents…  Si, ho has endevinat “ he tocat el cel… “ el vaig escriure per a tu que ets una mica Campaneta de Peter Pan, la quina que em visita en els nostres somnis secrets, em parla i moltes coses més…

 

Potser no ve molt al cas, potser si hi ve…  vull recordar que sempre m’ha agradat llegir a G. A. Bécquer. Escriptor del romanticisme conegut principalment por “Rimas y Leyendas” però també per molts altres treballs. Recordes aquella dita popular que diu molt resumidament… Què és la poesia?  … poesia eres tu.- Aquesta dita pertany a  “cartas literarias a una mujer” de G.A. Bécquer…

 

CARTAS LITERARIAS A UNA MUJER

CARTA I

 

En una ocasión me preguntaste:

-¿Qué es la poesía?

¿Te acuerdas? No sé a qué propósito había yo hablado algunos momentos antes de mi pasión por ella.

-¿Qué es la poesía? -me dijiste.

Yo, que no soy muy fuerte en esto de las definiciones te respondí titubeando:

-La poesía es…, es…

Sin concluir la frase, buscaba inútilmente en mi memoria un término de comparación, que no acertaba a encontrar.

Tú habías adelantado un poco la cabeza para escuchar mejor mis palabras; los negros rizos de tus cabellos, esos cabellos que tan bien sabes dejar a su antojo sombrear tu frente, con un abandono tan artístico, pendían de tu sien y bajaban rozando tu mejilla hasta descansar en tu seno; en tus pupilas húmedas y azules como el cielo de la noche brillaba un punto de luz, y tus labios se entreabrían ligeramente al impulso de una respiración perfumada y suave.

Mis ojos, que, a efecto sin duda de la turbación que experimentaba, habían errado un instante sin fijarse en ningún sitio, se volvieron entonces instintivamente hacia los tuyos, y exclamé, al fin:

-¡La poesía…, la poesía eres tú!

¿Te acuerdas? Yo aún tengo presente el gracioso ceño de curiosidad burlada, el acento mezclado de pasión y amargura con que me dijiste:

-¿Crees que mi pregunta sólo es hija de una vana curiosidad de mujer? Te equivocas. Yo deseo saber lo que es la poesía, porque deseo pensar lo que tú piensas, hablar de lo que tú hablas, sentir con lo que tú sientes; penetrar, por último, en ese misterioso santuario en donde a veces se refugia tu alma y cuyo umbral no puede traspasar la mía. 

 

./..

 

És magnífic, oi ?  m’encanta l’enrevessament extravagant i atrevit del període literari romàntic amb tot aquest sentiment intel·ligent i proper…

 

Es veritat que el dia de Sant Jordi es regala una rosa… també es regala un llibre… això és el que fa tothom, oi ? be, però nosaltres no som tothom. Igual que cada dia pot ser Nadal per felicitat, trobades, joia, amor, solidaritat… havia pensat que no estaria gens malament que quasi cada dia sigui Sant Jordi o que podiem celebrar aquesta diada també de forma diferent a la resta i per això en lloc de regalar-te una rosa,  jo podia regalar-te un poema ple de sentiment d’una realitat esperada, propera i bonica… una realitat que es pot respirar i veure… una realitat que es pot sentir, tocar i viure… i que en un moment donat potser ens fa sentir millor. Realment vaig sentir tocar el cel… i m’agradaria que tu també l’haguessis sentit tocar

 

Dius que t’agrada tenir aquest secret en comú entre els dos… i vull dir-te que mi també m’agrada tenir un secret en comú i compartit entre els dos…

 

  

 

no son…?

¿ No son los recuerdos amados riquezas

de antepasados que viviendo en tinieblas

surgen como aquella evocación presente

del corazón, como del pequeño baúl abandonado?

 

¿ No son las vivencias guardadas tesoros

que cuando necesitamos o estamos solos tomamos

para respirar ese aire fresco en el sol naciente

que nos alentara  años más tarde  renovado ?

 

¿ No son las golondrinas notarios gráciles

que  la naturaleza nos envía puntuales

cual flecha apurada , ardua y consciente

y que en cada lustro aparece más cercano ?

 

 

 

 

 

he tocar el cel…

He tocat el cel…

solsament per un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

 

Aquest instant de goig que m’has regalat…

instant desitjat i esperat,

he sentit de l’ abraçada que flueix…

sincera… espontània i alegre que neix,

entre dos cossos que s’ han abraçat…

els dos sols, com amagats

sota un salt d’aigua infinit de sensacions…

 

He tocat el cel…

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

 

M’ ha fet sentir ple i viu… 

correspost i acompanyat

com al mar desapareix un riu…

preludi d’ una cançó

que torna com un secret…

compartida i estimada

que el teu cos i tu m’heu donat…

 

fins que he tocar el cel…

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

 

la campanya publicitària d’ Ericsson

 

Aquest dies circula per Internet un d’aquest correus “trampa” que jo també  he rebut. Normalment aquest correus ens l’envien amics/amigues que ens participen d’una bona notícia… però aquests mails, en realitat el que fan es captar adreces de correu al llarg d’un periple de reenviaments i al final fan cap en mans d’unes  persones no desitjades i desconegudes que omplen els nostres correus d’ una manera indesitjada tot realitzant Spams.

 

En aquest correu s’assegura que si segueixes unes instruccions rebràs un ordinador portàtil que et regala la companyia Ericsson amb motiu d’una campanya publicitària que s’ esta realitzant… tot és un frau i què se jo que més podria ser. No caigueu en aquest frau! 

“copia del correu en qüestió”…

 

Hola chicos/as: 

 

La Sociedad Ericsson distribuye gratuitamente ordenadores portátiles con la intención de contrarrestar Nokia, que ha hecho lo mismo. 
 
Ericsson quiere aumentar su popularidad. 
 
Por eso Ericsson distribuye gratuitamente el nuevo portátil WAP. Todo lo que tienes que hacer es enviar este e-mail a 8 conocidos. 
 
En aproximadamente 2 semanas recibirás un Ericsson T18. 
 
Si el mensaje es reenviado a 20 personas o más, puedes recibir un Ericsson R320. 
 
Importante: Enviar una copia del e-mail a anna.sw*lung@ericsson.com (l’adreça l’he modificada per evitar Spam)

 

*

Mare de Déu !!  No us ho heu cregut, oi ? Mira aqui per a més informació d’una bona font… la mateixa Ericsson !!!!

http://www.ericsson.com/es/ericsson/spain/documentos/fraude.shtml

 

Be, ja anirem informant… fins aviat !!

 

 

anem a l’hort !

Aquest matí, mentre arreglava les plantetes que hi tinc a les jardineres,  un bon veï i m’ha saludat…

      -       Hola, bon dia!

cris*           Bon dia!  Com va ?

 

-       Be, be… què fas de jardiner ?

cris*           Tots els estius! … ja ho veus. Ja m’agrada prou això de les plantes i fan bonic aquí… ara només em falta ficar-hi els enciams aquí al mig de les floretes

 

-       Prou, prou … això a l’hort, home !

cris*           No en tinc d’hort jo !

 

-     I ara ?!    Què en vols un d’hort ?

cris*           Osti !  doncs ja m’agradaria !

 

-    Ja en tens ! Jo tinc un tros que no en faig res.

cris*           Què dius ara ?  de de bo ?

 

-       I tant !  Però l’haureu de cavar vosaltres, eh ? … i a més, hi tindràs l’aigua allà mateix. Només cal que posis la pala per a que pugi i pots regar sense cap torn

 

— ( Quina alegria que he sentit en aquest moment, m’he quedat sense paraules ) —

 

-      … a més esta ben prop

cris*           Què ho dius en serio ? de de bo ? … i hi podré plantar… tres enciams ?

 

-     Clar !!  Ja t’hi passaré el multicultó i el deixaré una mica net i arreglat

cris*           Be… bueno… doncs… (encara no sabia que dir)  Gràcies !! … i com t’ho puc agrair ? Diguem, quant t’he de pagar a l’any ?

 

-          Res, res. Un meló quan es facin !!

      cris*           I algún enciam… 

 

— ( evidentment, tot i que sigui un preu simbòlic, tinc que pagar-li quelcom més que un meló… i ell tindrà el tros útil.         Ah ! i gràcies  per oferir-me més salut) —

 

ara si !

Parem a pensar… si, solsament un moment, va… i ens fem una pregunteta, val ?

 

Directament la pregunta… Qui sap quan de temps els pot quedar de vida als llibres ? 

 

Quan jo era jove tenia una petita llibreria a la meva habitació on hi anava per desar o cercar els llibres que estava llegint, els de classe i els de lectura i alguns contes de quan era més petit.  Poc a poc aquella llibreria es va anant quedant petita i en vaig haver de ficar un altra al costat que l’ ajudes en la seva tasca. Ambdues, amb el temps, van veure com jo em anava fen gran poc a poc, com les joguines anaven marxant de l’habitació i elles es quedaven i gaudien de suportar la creixent quantitat de llibres i com eren més grossos ! i vet aquí que les llibreries estaven contentes perque complien la seva feina cada cop amb més orgull, experiència i contenien més coneixement, també més cultura sobre els seus prestajes.

 

Quan vaig canviar de casa ja era molt més gran i ja tenia més llibres,  i malgrat que havien passat uns quans anys i les llibreries eren una mica velletes, elles seguien complint la seva tasca sense cap impediment, cap problema, cap necessitat. Si, el ben cert es que els llibres van anar augmentant i s’amuntegaven ordenadament en les files tradicionals d’ordre i també però, en columnes verticals l’un damunt del altre, d’aquesta manera aprofitaven tot l’espai i no agafaven tant de pols. 

Clar, amb això de fer-nos gran ens trobem que comporta l’obligació intrínseca de anar a treballar, passar estones amb la família, els fills, els amics, sortir de cap de setmana…viatjar ? i altres compromisos.  No se com, cada vegada tenia menys temps per llegir i treure’ls hi els pols i tenir-ne cura d’ells… pobres llibres !! Amb tot el que ells havien fet per mi i ara representava que jo els estava traint deixant-los descuidats.

Els temps canvien i el ritme de vida actual ens deixa cada cop menys temps lliure, quasi ni per respirar, anem corrent tot el dia amunt i avall… (sense adonar-nos ens estressem bastant més que abans) També els mòbils, ordinadors i Internet ens ajuden… són quotidianament tant útils !  oi ?  Realment obligatoris per l’oficina i per la canalla que estudia,  tant que no en podem prescindir si volem tenir-ho tot ben localitzat o hem d’ entregar els treballs d’estudi a classe… i ja no en parlem si hem de cercar quelcom al “google” !!

… Què és un diccionari ?  Be… aquesta reflexió potser serà per un altre dia.

 

Nou look al blog !!

 

Be, ja fa dies que pensava en fer una mica de canvi al look d’aquest blog…

 

No us heu espantat, oi que no ?  Clar, no ha estat fàcil perquè ja hi ha literatura aquí i encertar-n’hi un que s’escaigui és una més difícil que encetar-n’hi un de nou… que sigui una mica xic, que conservi el tamany de la lletra, els tabs, enquadri les fotografies, flags, ect… a més hi he afegit un espai de missatges privats gratis “el chatomissatge” per si algú el vol fer anar, calendari, els comments…  n’ha calgut un de tres columnes… be ara ja esta.

 

Particularitat afegida del canvi.-  sense variar el disseny com hem fet ara, tindrem un color general diferent segons… l’estat d’ànim, l’ambient, el temps, el dia, la salut… que se jo !  Ara toca el verd que és el color de l’esperança. Esperançaaaaaaaaa !!

 

Que us sembla ara ?  massa bord ?  simple ?  …o us agradava més abans ?

 

 

La promesa del ángel.- Fredéric Lenoir i Violette Cabesos

el vaig començar a llegir durant novembre, després d’ alguna que altra lesió… hores d’ara continuo la lectura.

Fredéric Lenoir , 43 anys, francès, editor, filòsof, sociòleg de les religions, periodista i escriptor, aquesta és la seva segona novel·la

Violette Cabesos, 35 anys, de la mateixa nacionalitat, escriptora i aquesta és també la seva segona novel·la

Cat.- Molt Bo !

 

Periodista o Poeta ?

Ets perodista o t’agrada ser poeta ? .- Me preguntó

Osti ! Me quedé pensando… Cuando te preguntan si eres “Pe” o eres “Po” que quedas sin “Bra”… pero fnalmente decidí ser  “Pu”  (de Pulgarcito… por los cuentos, claro)

la primera nit…

 

Aquella nit no podia dormir i finalment es va alçar. La nit anterior també l’havia passat donant tombs a dreta i esquerra com un gosset buscant la llera. Aquell catre era molt incòmode i va seure abans de saltar directament descalça al terra de rajola vermella. S’havia ficat tant nerviosa que un bolic de la flassada la van fer ensopegar amb el llumet d’oli de sobre la taula i quasi desperta al noi i el seu pare que dormien al pis de baix.  

Estava desorientada però agraïda. ¿I ara que podia fer? ¿Podria quedar-se molt de temps allà? ¿Trobaria aquell parent que la seva mare li havia parlat? El seu cap bullia de preguntes sense resposta i va quedar-se mirant el carrer per la finestra, darrera la persiana… fins que s’adormí

 

Cáncer.- Prevención alternativa

DESPUÉS DE MUCHOS AÑOS DE ESTAR ASEGURANDO QUE LA QUIMIOTERAPIA ES LA  MANERA DE TRATAR (literalmente) EL CÁNCER Y QUE ALGUNAS VECES LO ELIMINA, 

JOHNS HOPKINS ESTÁ FINALMENTE COMUNICANDO A LA GENTE QUE HAY MUCHAS ALTERNATIVAS Y QUE LA QUIMIOTERAPIA NO ES LO ÚNICO.
 

> 1. Toda persona tiene células cancerígenas en el cuerpo. Estas células  no se ven en los chequeos regulares hasta que se han multiplicado a  unos pocos billones. Cuando los doctores les dicen a los pacientes de  cáncer que no hay más células cancerígenas después del tratamiento,  solo significa que los chequeos no las detectan porque ellas no han
> alcanzado una cantidad detectable.

 
> 2. Las células de cáncer ocurren 6 de 10 veces en la vida de las personas

> 3. Cuando el sistema inmunológico de una persona es fuerte, las células cancerígenas serán destruidas y se prevendrá la multiplicación y formación de tumores.
 
> 4. Cuando una persona tiene cáncer, esto indica que esa persona tiene  muchas deficiencias de nutrición. Esto puede ocurrir por diferentes  motivos como genéticos, de medio ambiente, alimenticios y por modo de  vida.
 
> 5. Para resolver esas muchas deficiencias de nutrición, el cambiar de  dieta e incluir suplementos es imprescindible para reforzar el sistema  inmunológico.

> 6. La quimioterapia enrealidad envenena las células de cáncer pero  también destruye las células sanas de la médula espinal como así  también del intestino y eso produce daño en órganos como el hígado,  riñones, corazón y pulmones.
 
> 7. La radiación cuando destruye las células cancerígenas también quema  y daña las células sanas y los órganos así como también los tejidos.
 
> 8. El tratamiento inicial de quimioterapia y radiación muchas veces  reduce el tamaño de los tumores. Pero prolongado uso de la  quimioterapia y la radiación no tiene como resultado la destrucción
> total de los tumores.
 
> 9. Cuando el cuerp tiene muchas toxinas debido a la quimioterapia y  la radiación el sistema inmunológico está comprometido o destruído,  por eso las personas pueden sufrir varios tipos de infecciones y  complicaciones.
 
> 10. Quimioterapia y radiación pueden causar la mutación de las células  cancerígenas, que se resistan y se haga difícil su destrucción total.  La cirugía puede también provocar la invasión de las células a otros
> órganos.
 
> 11. Una manera efectiva de combatir el cáncer es no darle de comer a  las células cancerígenas aquellos alimentos que necesita para  multiplicarse.

> LAS CÉLULAS DE CÁNCER SE ALIMENTAN DE
> A. AZÚCAR es un alimento del cáncer. No consumiendo azúcar se corta  uno de los más importantes elementos de las células cancerígenas.  Existen sustitutos del azúcar como sacarina pero esos están hechos con  Aspartame y es muy nocivo. Un mejor sustituto del azúcar es miel de  manuka o melaza pero en pequeñas cantidades. La SAL tiene un químico  que se le agrega para que se vea blanca. Una mejor alternativa para la  sal es la sal de mar o sales vegetales.
 
> B. LA LECHE causa al cuerpo la producción de mucus, especialmente en  el conducto intestinal. Las células cancerigenas se alimentan de  mucus. Eliminando la leche y sustituyendo por leche de soya, las  células de cáncer no tienen qué comer; por consiguiente se mueren.
 
> C. Las células de cáncer maduran en un medio ambiente ácido. Una dieta  basada en CARNE ROJA es ácida; es mejor comer pescado, y un poco de  pollo, en lugar de carne vacuna o cerdo… La carne además tiene  antibióticos, hormonas y parásitos, que son muy nocivos, especialmente  para las personas con cáncer.
 
> D. Una dieta de 80 % de vegetales frescos y jugos, granos, semillas,  nueces, almendras y solo un poco de frutas, ponen al cuerpo en un  ambiente alcalino. Solo un 20& se debe consumir en comidas cocidas,  incluidos los porotos. Jugo de vegetales frescos proporcionan al cuerpo enzimas que son fáciles de absorber y llegan a las células  después de 15 minutos de haber sido consumidos, para nutrir y ayudar a formar células sanas.
 
> Para obtener enzimas vivas que ayudan a construir células sanas se  debe tratar de tomar jugos vegetales (casi todos, incluyendo alfalfa)  y comer muchos vegetales frescos 2 o 3 veces al día.

> Evitar tomar CAFÉ, TE Y CHOCOLATE, pues tienen mucha cafeína. El TE  VERDE es una mejor alternativa y tiene propiedades que combaten al  cáncer. EL AGUA es mejor tomarla purificada, o filtrada, para evitar  las toxinas y metales pesados del agua de la canilla. El agua  destilada es ácida, no tomarla.
 
> 12. La proteína de la carne es muy difícil de digerir y requiere  muchas enzimas. La carne que no se digiere queda en los intestinos y  se pudre y lleva a la creación de más toxinas.
 
> 13. Las paredes de las células de cáncer están cubiertas por una  proteína muy dura. Evitando comer carne estas paredes liberan más  enzimas que atacan las proteínas de las células de cáncer y permite al  sistema inmunológico destruir las células cancerígenas.
 
> 14. Algunos suplementos ayudan a reconstruir el sistema inmunológico  (Floressence, Essiac, anti-oxidantes, vitaminas, minerales, EFAs (fish,  oil, flat seed oils, etc) para ayudar a las células a luchar y  destruir las células cancerígenas. Otros suplementos como la vitamina  E son muy conocidos porque causan apoptosis, el método normal del  cuerpo de eliminar las células innecesarias o defectuosas.
 
> 15. El cáncer es una enfermedad de la mente, el cuerpo y el espíritu.  Una más activa y positiva actitud ayudará a combatir al enfermo de  cáncer, a convertirse en un sobreviviente. La rabia, la incomprensión,  el no perdonar, ponen al cuerpo en una situación de estrés y en un  medio ambiente ácido. Aprender a tener un espíritu amable y amoroso
> con una actitud positiva es muy beneficioso para la salud. Aprender a  relajarse y disfrutar de la vida.
 
> 16. Las células de cáncer no pueden vivir en un ambiente oxigenado.  Ejercicio diario, y respiración profunda ayuda a recibir mas oxígeno  hasta niveles celulares.  Terapia de oxígeno es otro elemento que ayuda a destruir las células de cáncer.
> 1. No contenedores de plástico en el microondas
> 2. No botellas de agua en el freezer
> 3. No papel plástico en el microondas
 
> 17. Químicos como la dioxina causan cáncer, especialmente del seno.  Dioxina es muy destructiva especialmente para las células del cuerpo.  No ponga en el freezer sus botellas de agua de plástico ya que el  plástico elimina dioxina y envenena el agua. Recientemente, el doctor  Edward Fujimoto, Wellnes Program Manager en Castle Hospital, estuvo en  un programa de televisión y explicó el peligro de la dioxina.  Dijo que no debemos poner contenedores de plástico en el microondas.  Especialmente con comidas que tienen grasas. Dijo que la combinación  de grasa y calor fuerte con el plástico, elimina dioxina dentro de la  comida y por consiguiente luego a nuestro cuerpo. En su lugar se debe  usar vidrio, como Pyrex, o cerámica para calentar la comida

* Gracias Laila por su contribución al blog en esta categoria

 

sensacions…

 

Quan em sentia sola m’agradava pujar a la teulada de casa i mirava lluny. Sentir l’aire lliscant sobre la pell, m’ajudava a netejar els mals sentiments i a esbargir-me. Des d’allà dalt era més prop del cel i podia veure totes les altres teulades lluents algunes, altres de teula roja i que es deixaven reflectir sobre els rajos del sol. 

Durant l’ hivern els fumerals fumejaven unísonament però a corre cuita i semblava com si esvalotadament bufessin al cel els secrets de les famílies veïnes… m’agradava pensar que així el fum confessava als núvols tots els seus pensaments, i ells a l’hora filtraven els que n’eran més bons dels que no ho eren tant,  i podien així orientar als àngels que eren quins repartien fortuna a la majoria de les cases.

 

Una tarda, quan ja s’estava fent fosc, vaig veure un altra noia asseguda a la vora de  la finestra que donava accés a la teulada de casa seva. Era una mica lluny i vaig tenir que comptar les cases per saber del ben cert qui podia tenir aquell gust semblant al meu… .- dos carrers a munt…  aquella casa tant alta és Ca la Sibila… doncs, aquella casa deu ser… Ospa !! –vaig exclamar en veu baixa.

 

El color del cel era ben vermellós encara i acabava de ploure un bon xàfec que va deixar un olor de humitat fresc i profund. Vaig aixecar la ma tímidament per saludar-la, tot i que no sabia si podia veure’m perque la poca claror que els núvols deixaven passar era a ponent, just a la meva esquena.

 

Poema a la Madre… tierra

 

Óyeme, déjate caer.

Estas naciendo, ¿lo sabes?

Estas iniciando una nueva vida,

bonita,  alegre, querida y divertida.

 

Óyeme, déjate caer.

Déjate llevar por…

ese impulso imperdonable,

ese ansia de vivir irreflenable…,

 

Óyeme, déjate caer  y

mira a tu alrededor,

rompe en un llanto y

observa.

 

Óyeme, déjate caer.

Te gusta. Es bonito vivir,

continua así y afronta la realidad

… y vive.

 

No desfallezcas,

esa persona que esta ahí,

esa personita pequeña,

ese mundo, ese universo,

esa es tu madre

que te quiere, que  te ayuda

y llora por ti.

 

Óyeme, déjate caer.

ámala,  quiérela…

nunca  la  olvides.

 

crisberman

enlace para ver aqui el poema con imagenes y música

 

 

aquells dies…

 

Normalment vivim la vida i… hi pintem colors, altres vegades els colors neixen sols…

Soc assegut en aquest raconet del món, aquest raconet del món que m’agrada perque tot just escolto el run run de l’ordinador, no es sent res més… sempre que escric directament sobre el teclat ho faig aquí mateix, i hi tinc una làmpada encesa que fa una tènue llum d’ambient… tot i que s’ esta una mica fosquet, hi ha una llumeta per aquí (com la Campanilla d’en Peter Pan) que sovint em visita… a vegades canvia el nom, però se que esta encara que no la vegi sempre perque noto que passa alguna estoneta  per aquí… també al meu voltant algunes parets són de fusta acollidora, rústica… i hi tinc unes fotos de la família penjades davant meu que m’acompanyen… ara he fet un clic i s’ha endegat una melodia de música… “all by myself”  una balada molt bonica, i casualment molt adient per escriure…

Aquest record que m’expliques és molt bonic, em fa emocionar i m’ ha agradat que hagis compartit  aquesta experiència amb mi, tant bella, alegre i trista a l’hora però tant bonica… l’he llegit tres o quatre cops… i hi tornaria…

Conec una mica Tarragona, sobre tot el barri dels Pescadors, la Rambla, el Balcó, i pujant amunt, de pas sigui dit, la zona de la Creu Roja anant cap a les muralles…  hi he passat moltes estones a la platja mirant lluny sense trobar res a l’horitzó… imaginant altres històries, altres relacions, altres persones… al cap davall tornant a la platja amb les mans buides, però amb el cor i l’ànima plens, com ara.

una vegada vaig escriure aquesta història… però no la vaig acabar, ho faré ara…

Tot el que comença te un principi, tinc que fer memòria per tornar a l’ adolescència… és lluny, però pincellant delicadament com arqueòleg davant d’una troballa, recordo sentiments d’un infant  que tot i sent com la majoria de la resta, tenia… ui ! potser que fem un viatge una mica més suau i íntim…

Recordo una gran finestra al món, els vidres transparents i nets, una finestra oberta que donava pas a un món gran i preciós, un món ple de colors, olors i emocions, ple de sentiments… molt, molt bonic… Recordo que el mirava des d’una habitació molt gran i ben guarnida, tenia mobles molt bonics d’ època, unes cortines altíssimes i hi havia molta claror perque el sol entrava cada dia per dir Bon dia! Era un lloc molt acollidor, les parets eren pintades de colors, de tots els colors! i mirava a fora tot estant assegut sobre un cavall de fusta que quasi havia nascut amb mi i amb qui havia viscut tantes i tantes aventures especialment somiades, imaginades totes… des de el mateix lloc…  contes de fades algunes  i d’ aventures  èpiques i perilloses d’altres…

Un dia, quan estava distret vaig sentir un toc toc a la finestra de vidre…  i va començar a tremolar… tot jo tremolava i la finestra es capgirà en un instant…  algú que passava va trucar sense avisar i el vidre es va ficar de sobte més lluent i transparent que mai. A fora hi havia una nena amb unes trenes llargues i la careta d’ àngel molt delicada, tant  que semblava  de ceràmica. Sempre havia estat molt esbojarrada, però mai tant com per perdre la seva femenitat, aquella dolçor de cantar el “Sol solet, vine’m a veure…” o de cuidar el seu gosset com si fos una nina,  la recordo fent  coses boniques però poc comuns o en moments fora de temps… Ja l’havia vist passar molts cops però mai li havia vist aquell resplendor de simpatia i timidesa a les galtes, aquella mirada amable i dolça però entremaliada, aquell cabell llarg però recollit en aquelles trenes… aquell vestidet curt i aquells mitjonets lllargs blancs… Tot just trucar, va marxar corrent carrer avall…

L’un demà va tornar a passar el mateix… cada dia a la mateixa hora, aquella nineta trucava a la finestra de vidre i el vidre tremolava i es tornava més transparent…

Un bon dia la nineta va entrar dins l’habitació després de trucar, però solsament s’hi va estar dos dies. Durant aquelles dos magnífics dies varem parlar molt de coses que mai haviem gosat i ella semblava molt feliç i jo també ho era… Recordo com jo també li feia fotografies espontànies quan estavem junts i ella no s’ho esperava, i eren fotografies naturals i boniques com aquell vidre de la finestra… transparents…

Després d’aquells dos dies vaig saber que la seva finestra era oberta i transparent en una altre carrer, en un altra direcció, en un altre lloc i que veia passar altra gent.

Molts anys més tard va venir a mirar altre cop per la meva finestra i va ser molt bonic tornar-nos a trobar… però ja era massa tard i s’estava fent de nit…

Jo no se si mai algun dia aquella finestra es pot tornar a obrir, potser m’agradaria si es obra… potser tornarà a ser transparent o qui sap si potser també pot estar oberta cap un altre carrer,  veure altra gent,  cada dia… un altra nineta… o una altra nineta esbojarrada i amb una trena llarga potser truca a la finestra de vidre transparent i tremola… seria bonic que el vidre torni a tremolar…

i si no tremola ?  ho farà si és una nineta amb una trena llarga i mitjonets llargs blancs…

 

estimada Sylvia…

Excepcionalment vull publicar una carteta aquí… ara…  

hola Sylvia !! Gracies per els correus que m’ envies !! Ja t’ ho havia dit alguna vegada, sempre els guardo per que m’agraden molt i n’ hi ha algun que deunidó que oportuns que son !!! 

Sembla que tenim telepatia, oi ? Anem junts cadascun, junt amb l’ altre en la seva lluita… i per això jo també vull compartir amb tu una coseta a més que la fotografia del ramell de flor d’ ametller de l’ any passat… m’ agradaria obrir-te un raconet més de mi mateix… com ? mira, saps que sempre m’ ha agradat la fotografia… però també saps que m’ agrada escriure, i com se que a tu t’ agrada molt llegir et convido a aquest lloc d’ internet on escric cosetes perque així també estaràs una mica distreta, val ?

t’ estimo molt Sylvia ! Rep una abraçada molt càlida del teu amic.

 

Potser un dia que no estiguis molt cansadeta podem tornar a parlar per aquí, val ? 

molts petonets

entre dues vessants del món

Ahir al migdia vaig anar a rehabilitació i al baixar del cotxe, desprès d’aparcar a l’única plaça d’aparcament que hi havia lliure per a “minus” dins de l’ Hospital, vaig trobar dos senyors grans repenjats a un cotxe i els vaig dir bon dia… el cas es que eren les 15:00 de la tarda !! Clar, ells em van dir que aquelles hores del dia, dir bon dia era una mica estrany… els vaig mirar amigablement i amb un somriure mentre la Pili em obria el maleter per treure la cadira els hi vaig afegir… i Bon  Nadal, si cada dia pot ser Nadal per què no dir bon dia si és de dia ??!!!   jajajajaja   Ens varem ficar a riure i varem acabar parlant dels bonics dies de Reis, de la il·lusió dels fills amb els regals, dels nets… ( els d’ ells ) les reunions amb els amics i tal…   

Si, ja se que estic com un llum !!  … i no, no els havia vist mai aquells senyors grans.  Això em passa sempre, a poc que em descuido, sempre acabo parlant amb gent que no hi he parlat mai.

Ahir em va telefonar un amic metge, que ens coneixem des de fa anys, per preguntar-me com em trobava i em va oferir formar part de la Plataforma pel Transport Públic (PTP), un tipus de moviment popular que vetlla per la necessitat poblacional de un transport públic millor i més eficient… Que creus ? Desprès de la meva experiència en l’ Entitat Contra el Càncer i de la Revista sense ànim de lucre d’ anuncis classificats gratis, on m’ agradaria que les Entitats benèfiques facin les seves aportacions publicant les notícies de les activitats i que estic mantenint solidària i unipersonalment, i quasi sense temps per dedicar a l’ escriptura del meu llibre… desprès de tenir l’ alta i tornar a treballar… podria tenir temps per fer un altra activitat dedicada als altres ??  Ah, i no voldria deixar de fer fotografia !! … cosa que n’ es la meva ànima, la nineta dels meus ulls !!!  

En sortir de rehabilitació vaig escriure això…

Dos murs, rígids com a rocs que ens desperten els sentits… nosaltres som al mig… Sovint deixem de veure a un pam per a mirar l’horitzó… quan en realitat el que hem de fer es viure el present.

¿Qui entén l’ humanitat? No se… Difícil resposta. No n’hi ha cap potser…  ens cal un altra pregunta per respondre la primera…  ¿Tenim que superar les persones una lluita entre lo racional i lo irracional? … ¿voluntat o desig ?

 

 

Publicat en Personal | Etiquetat: benefiques, crisberman, entitats, irracional, PTP, racional | 1 comentari »