Aquest diumenge han clausurat un medi de comunicació popular, per la via impositiva.
Malgrat el ressò internacional de la societat intel·lectual de la comunicació i la cultura, les innumerables manifestacions de la població veneçolana dels darrers mesos, i malgrat les posteriors protestes multitudinàries a peu de carrer de la població, el tancament ha estat final i definitivament un fet.
Radio Caracas Televisió era un mitjà de comunicació amb més de 53 anys de funcionament i de tots els canals de televisió era l’ única que podien veure la població més desfavorida, la població que no es pot permetre l’ accés a altre tipus de tv. La RCTV informava i deia les coses com eran, tal com passaven. Ara ja és història. A les poques hores ocupava la mateixa senyal la TVes, una televisió estatal.
Era el nov. de 1998, ara farà uns nou anys que vaig estar allà… llavors s’estaven preparant les eleccions per a President de la República i la campanya electoral per les diferents cadenes de televisió de qui va guanyar-les, en Chávez, eran pregons de cop de gallet al fusell.
…Recordo la ciutat amb les tanquetes militars pels carrers, famílies amb criatures vivint a les cantonades a sobre uns cartrons amb el resguard simple de les parets… llavors vaig escriure aquest record,
… Era en voltes de les festes de Nadal, vaig pujar a l’ urbanització de casetes de los “cerros” de Chichiribichi, a l’ Estat de Carabobo. Aquell lloc és terra en dins encara que s’hi arribava solament per una carretera de quarta o quinta categoria que ve des de la platja, cap al sud. El sol estava al migdia quan arribava a la barraca de Pedro, el cap de la família que em convidà a casa seva.
En arribar amb el cotxe tot i tocant el clàxon, em va venir a rebre tothom de la casa. Va ser un moment en que s’ em va obrir el cor per l’alegria de l’acolliment i a l’hora es va enfonsar en la més profunda tristesa pel que estava veient. Tots els nens, quasi nus, radiaven alegria en els seus jocs i les persones més grans ( les noies ), molt atents em convidaren a baixar del cotxe i a passar. La casa estava a uns metres de l’entrada, encara que no es definia molt be l’inici de la finca que estava desdibuixat pels matolls, arbres i les herbes.
La filla gran d’en Pedro tenia quatre nens i dues nenes, les banyà per cortesia i per celebrar la meva visita tot seguint l’ordre al cop de cap que li fer en un instant el seu “abuelito” quan li va indicar amb la mirada la dutxa.- “vamos gorditos, al baño, rápido, rápido”. A mi s’ em va posar la pell borronada de pensar que la meva visita havia estat la causant d’aquell fet extraordinari… una dutxa !. En un fet i no res tots els nens i nenes van estar dutxats i corrien nus i descalços per la petita parcel·la que estava plena de plantes tropicals i cactus, matolls i més matolls, i jugaven a fet i amagar entre la casa i el barranc.
La casa era feta de fang i canyissos, sense finestres, la porta solament feia bonic, be, no en feia gaire, tampoc es podia tancar. A l’entrada, havent passat el porxo hi havia l’estança que era un tot u amb la cuina, més enllà les habitacions. La nevera i la televisió a color compartien el petit espai a terra de formigonat irregular i hi havia les altres tres filles mirant les notícies … Pedro, aquell home vell i callat, que assentia amb silenci les ordres que a l’hora difonia als seus amb la mirada, es va seure a la cantonada de la casa en una hamaca i em convidar a seure en un tamboret de potes de ferro rovellades que tenia un porticó vidu de finestra a sobre. Hi vaig seure recolzant l’esquena a la paret de fang. Llavors Pedro, mentre tallava un kiwano amb una navalla de pam i mig, m’explicà amb un accent propi de la terra el que estava passant a les eleccions per a President de la República, al Palau de Miraflores i a la Veneçuela d’ Hugo Chávez… i em va dir que ara, estaven be gràcies a Déu i a Chávez… que possiblement el votarien a les eleccions per que així podria traure els seus fills d’ allà, d’aquella situació i en decidirien millor el seu futur…
Avui, la nevera és buida i la televisió no funciona… i els nens tampoc van a l’escola…
Edu Jové
títol.- L’ entronització faraònica a Veneçuela
Febrer 1999
... i Avui més… Quina és l’escola on aquells nens aprenen un món just i humanitari?
