Dilluns estava amb mi “la iaia”, com tan altres cops. M’agrada ser amb ella perquè és una persona senzilla, no gens simple, molt bona persona i perquè sempre m’ensenya i se’n aprèn de debò. Jo n’aprendré d’ ella fins que em mori, segur. Ella és dona i amb ella he trobat a més, la saviesa i humilitat, el coneixement i la riquesa interior. El valor de les coses insignificants i el valor per les petites coses, les quals normalment no es veuen a simple vista. Ella sempre anteposa els valors personals a gaire be tot. Em sento viu perquè ella m’alimenta dia a dia de tota la seva experiència i record.
Varem anar a un enterrament. L’Antonio vivia prop de casa i tot i que no hi tenia una relació personal directa, teníem persones del dia a dia, familiars d’ ell i conegudes per mi en comú. Persona, espòs, pare i esportista… Descansi en pau.
Jo no vaig als enterraments, però dilluns hi vaig anar. Hi havia molta afluència de persones amigues, familiars, coneguts, conveïns, companys, vilatans… i el sentiment de dolor es respirava al carrer. També hi vaig veure gent d’alta butxaca, “Papallones negres” amb quines jo havia tingut molta relació alguns anys enrere. Els darrers anys he triat fer vot d’ humilitat, de persona humana… d’ adolescent rebel… de literari romàntic intel·lectual… No vull ser com ells, ho tinc clar. Vull ser fora d’aquest joc de jugar a ser “més” i en aquesta perspectiva que em trobo, els veig semblants a vampirs o papallones negres, abans no ho hagués pensat. Potser estava enganyat.
Ara Estic canviat, tant física com moralment… soc fora de la foto d’ anys passats i no m’han conegut, no m’han vist o simplement no s’han fixat. M’alegro.
No ens hem saludat, perquè jo no hi he anat com sempre marcava el protocol. No cal. Finalment, jo els he pogut mirar com un desconegut més, com tants altres que m’ envoltaven. Els mirava indiferent i prudent de lluny i a prop a l’hora. Un xic desafiant i innocent.
Papallones negres de tots els colors lluint les seves bufandes als ulls de la població, davant gent d’anar a peu, davant gent normal com ara jo. Alguns encara els hi els poden desitjar els tresors, dilluns ho vaig veure… jo no els desitjo, que se’ls quedin.
Papallones negres poderoses i presoneres al temps… viure encadenat enrere un somriure… porqueria profunda.
