una nit qualsevol… (I part)

 

Inici de redacció el 02/06/.-

 

Feia uns dies que estava amoïnada per tot el que li estava passant. No podia pagar l’operació de genoll de la mare i hauria d’esperar a tenir cita de la seguritat social per operar-la. L’ assistent l’ havia telefonat per dir-li que la mare tampoc no podia estar sola a Mataró, així que pensava portar-la  a casa seva per cuidar-la. Buscaria una persona a hores que la pogués cuidar quan estava a l’oficina. També podia provar de demanar un crèdit personal per anar a una clínica privada i fer l’operació sense cues de mesos… però era tant car.

 

De vegades li agradava tornar a casa caminat carrer avall sense mirar enlloc. La mirada perduda i el pensament absent, solia tornar repassant mentalment tots els comentaris de les reunions i les circumstàncies que els havien provocat per tal de poder trobar solucions als problemes de l’empresa. Abstreta pels pensaments de la feixuga jornada de treball, caminava descalça sobre els adoquins mullats per la puja recent, amb una ma a la butxaca de la gavardina i agafant les sabates amb l’ altra sense adonar-se que algú l’estava seguint uns metres darrera seu.

 

A més tenia que dir-li a la Mary que no podria continuar mantenint el pis de la Bonanova i que havien de fer un pensament. Sempre podien trobar-se en un hotel o a casa de la Mary quan el seu marit no hi fos. ¿ I els nens ? Els fills de la Mary tenien cinc i set anys i no es podien quedar amb ningú. Be, sempre podrien trobar una solució improvisada al moment. Però encara no tenia clar com dir-li. En aquell piset tan ben arregladet hi havien passat molt bones estones de caps de setmana… segur que es posaria furiosa i no ho voldria entendre. Definitivament, ara eren temps de reduir despeses i tot i que no es penedia de haver-la mal acostumat fent-li tants presents, perquè l’estimava, no trobava la forma ni imaginava el moment. Li havia de dir molt delicadament perquè la Mary tenia molt mal caràcter, i tampoc desitjava ferir-la. Potser podria regalar-li un bonic ram de roses vermelles amb la clau del descapotable lligada amb un llacet blau cel i una poesia…. Va pensar que feia dos anys que no li havia regalat un ram. Quina vergonya !

 

Començava a ploure altre cop i va aixecar la vista per mirar els fanals encesos i poder veure la pluja al trasllum. Sentia com s’estava mullant el cabell quan va sentir un soroll semblant al d’una porta de cotxe i es va girar. No hi havia ningú, tampoc cap cotxe. ¿ Qui podia passar per allà a aquelles hores de la nit i plovent com estava ? Però la setmana passada va sentir dir que unes persones encara no identificades, havien atracat a dues nenes que sortien de l’escola, els hi havien pres el mòbil, els diners, les sabates i les havien fet despullar-se. Era a dos carrers de casa però es va sentir sola i per un moment va tenir por.

 

Es va ficar nerviosa i va accelerar el pas quan passava prop de la botiga de xuxes. Llavors va ser quan li semblar sentir el xiscar de unes sabates fent passes uns metres endavant, a l’ altre costat de la cantonada de la llibreria i va parar l’orella. No sentia parlar a ningú, així que seria una persona sola. Si, les passes s’apropaven. Es va parar davant l’ aparador fosc de la botiga de roba on solia anar quan estava “depre”. Realment estava ben fosc, no es veia res. Es quedà quieta, gaire be immòbil si no fos per la respiració tènue que deixava sortir un alè empanyat per la boca i que quedava dispers com un núvol de boira a la fredor del carrer mullat. S’estava ficant més nerviosa i sentia bategar el cor dins el pit. Tenia la bossa de pell penjada a l’ espatlla i va pensar en abraçar-la sota el braç. S’ apropar a la reixa de l’aparador per tal de no deixar-se veure gens i poder continuar cap a casa quan hagués passat qui fos.

 

 

Canvi d’escena

 

 

La Cris va tancar el televisor i acte seguit va sospirar amb un d’aquells sospirs que per tot plegat et surten de l’ànima i va fer el traspàs del sofà a la cadira de rodes. Era molt de nit i per avui ja n’estava una mica farta de la “telebasura” que emetien a tots els canal televisius. Solsament feien una bona “peli” els dimecres i va decidir d’anar a dormir. Be, aniria al llit i llegiria una durant una bona estona, com sempre feia, ja que no estava prou cansada per dormir. Realment es lamentava poc de les moltes limitacions de mobilitat que tenia, malgrat  que això li impedia sortir de casa tot el que ella voldria. Sovint recordava quan mirava els aparadors de les botigues de roba, de sabates… oh ! aquelles sabates !! … el trànsit de la gent pel carrer, l’olor dels xurros recent fets de la botiga de xuxes de davant de casa. Ara, li calia més activitat, però no se la podia permetre per qüestions de salut.

 

 

S’ apropar a la vidriera de la balconada i l’ obrir com cada nit feia abans d’anar a dormir. Aquest era un dels moments més valuosos de la jornada… prop el descans, es relaxava per poder respirar aquell aire fresc i sentir-lo directament sobre la pell de la cara… poder sentir aquella quietud dels carrers… escoltar aquell silenci… tancar els ulls i somiar ser a la platja o a la muntanya… sense ningú al voltant i no sentir res més que la seva respiració… Es relaxava tant que a vegades s’asseia despullada sobre un cuixí molt suau que ficava al terra de la sala i quedava com hipnotitzada mirant la lluna quan passava per saludar-la. Hi passava hores mirant la lluna i eren les estones en les quals donava més valor a la vida i les gràcies per poder gaudir-la, dins de les possibilitats que li permetia, clar. Era com parlar-li directament a la lluna, amiga com poques que sabia escoltar-la i li explicava tots els seus pensaments, sentiments, emocions… els seus secrets que no podia compartir amb ningú més… només li calia abraçar-la…

 

 

Però avui no hi havia lluna. S’adonà que estava plovent i que els carrers eren molls. Com sempre la llum del seu carrer havia marxat i estava fosc. Era un fosc esfereïdor, estrany com mai. Els pisos de l’altre costat de carrer eren foscos també, potser tampoc tenien llum. Podia veure el reflex de la llum que els fanals del carrer travesser sobre el terra mullar i sentir la frescor de la puja endinsant-se a la sala. Va tancar els ulls i respirar profundament. Li calia tancar el llum per quedar-se més tranquil·la i gaudir aquell instant. Decidir girà sobre les rodes la cadira per arribar a la làmpada de la tauleta. En aquell moment va sentir un xiscle que venia del carrer i una gelor li va recórrer tot el cos. Tant mateix va tancar la tènue llum de la tauleta i es quedar a la penombra mirant que podia haver passat.

 

 

A la vorera del davant hi veia les ombres de dues persones parlant, semblaven un home i una dona però els abrics o gavardines no li ho deixaven aclarir gaire. Res més podia veure fins on el cos li permetia.

 

Canvi d’escena

 

¿Per què has cridat? ¿T’he espantat? Sóc jo. T’estava buscant i no sabia si et trobaria. Com que he telefonat a la teva oficina i m’han dit que acabaves de marxar…- Li va dir. La bossa de pell de l’ Anne va tocar la reixa de l’ absort que va tenir, i es va embrutar de grassa. El cor li bategava tant ràpid que no podia contenir-se més i va esclatar donant-li una forta bufetada. Ell es va quedar plantat mirant-la als ulls i no va dir res.

 

 

– Ho sento.- va afegir l’ Anne. – Però ets un idiota,  insolent, desgraciat, un fill de mala mare… un… un… i això no es fa. – el mirava amb una ràbia indescriptible, l’ espentejar per obrir-se pas a la vorera i va marxar cap a casa. Va travessar el carrer il·luminat sense mirar si venia cap cotxe.

 

 

Pujava l’ascensor fins el setè pis i en arribar s’aturà. L’ Anne va obrir la porta sortint d’esquena i amb un cop de cul mentre buscava les claus de casa dins la bossa, sense adonar-se que el llum del replà estava encès. Encara estava nerviosa i no desitjava res més que arribar i ficar-se a la banyera, omplir-la fins dalt i ficar-se aquelles sals de bany de la casa Stanhome que la Mary li havia regalat la setmana passada. Al ficar la clau al pany va veure que la porta estava oberta i llum a la cuina. Mai podia ser pitjor que el que havia passat. Si cridava la sentirien els veïns i sortirien a socorre-la. Va pensar que no li podia estar passant tot allò i va obrir la porta poc a poc amb el dit… tant suaument com podia, sense donar ni una passa i mirant poc a poc a dins de casa. Això no podia estar passant, era un suplici i pensava que no podia suportar un altre imprevist esperpèntic com aquell que acabava de passar-li al carrer amb aquell idiota. – He sentit l’ascensor, se que ets aquí. Encara esta plovent i he vist que venies, per això t’ he deixat la porta oberta. ¡Vinga conillet! que he preparat una mica de sopar.- va dir la Mary des de la cuina.

 

  

Però… ¿Què hi feia la Mary a casa seva? ¿… i els nens d’ella? ¿Quina cosa més estranya? Ara només volia arribar i oblidar tot aquell dia a l’oficina i l’ estona de por i nervis que havia passat. Va tancar la porta darrera seu i es va deixar caure al sofà per treure’ s la roba xopa per la pluja, els anells, arracades, rellotge, el collaret i tot allò que li feia nosa, ho va deixar al cendrer de la tauleta a la saleta. Les sabates… perdudes, no sabia on les havia deixat. Tan feia. La veu de la Mary la va ficar més tranquil·la, però tant aviat va poder va reaccionar i li va dir – He vist el teu home- i va esclatar a plorar desconsoladament. La Mary quan ho va sentir s’espantà i corre a seure al seu costat sense fixar-se on deixava el plat que portava amb el sopar que tenia preparat. La va abraçar carinyosament. Portava ficat un pijama de seda color lila fluix que la mare de l’ Anne li havia portat d’un viatge que havia fet a la India feia uns mesos i que havia tingut una estrena de molt bon record per ambdues. – ¿Què dius? ¿Quan l’has vist? – Li va preguntar la Mary fent-li carícies al cap i adonant-se que el cabell mullat i la gavardina havien deixat  un rastre degotejant des de l’entrada, sobre el parquet, les catifes i per tot arreu… – Estàs mullada… anem a l’habitació, para compte de no lliscar… vine que t’ajudaré i m’ho expliques tot.

 

 

Es trobava millor ara. Estava a casa seva i amb la Mary, el seu amor i millor amiga, i es sentia protegida. Camí de l’ habitació, els peus de l’ Anne anaven deixant les pitjades mullades sobre el terra fins la porta del bany suite que no tenia cap finestra exterior. Va quedar asseguda al cantó de la banyera, tot ensumant mentre mirava fixament el dibuix romàntic de color blau cel trencat en diferents tonalitats que es dibuixava a la paret amb un llacet rosa a cada rajola. La sanefa de color vermell destacava en un fons clar i sentia que la Mary li deia quelcom mentre obria l’aigua calenta i ficava el tap. – ¿Vols que t’ajudi a despullar-te, conillet blanc? – a l’ Anne li agradava que la Mary li digues conillet, era molt dolç sentir-li dir amb aquella veu d’àngel el nom d’un animalet tant preciós nomenant-la a ella.

 

 

L’aigua estava al punt de temperatura i ja s’havia afegit la quantitat justa de sals Jackie… “Aromas de la Tierra” que tenia allà a la vora, al costat del gel, primer les de Melisa- Bergamota (fulles de Melisa) i les sals de Manzanilla després, clar… El desenredant de cabell, l’esponja, el sabó eren a la vora de les veles blanques enceses al voltant de la banyera i donaven color, d’altres veles eren als estants de vidre tallat i als racons del terra del bany donant un caliu acollidor i relaxant com tantes altres vegades, ple de color i sintonia. El cos de l’ Anne era quasi perfecte, envejable com el de qualsevol esportista d’ elit, tenia 28 anys, sempre s’havia cuidat molt fent gimnàstica i tota classe d’esports de risc i tenia unes corbes ben proporcionades que provocaven a la llum les veles a dibuixar  unes boniques formes sota l’aigua, quines eren les que també enamoraven a la Mary, tot i que ella en realitat l’estimava per la seva intel·ligència.  Era difícil resistir-se a aquella provocadora imatge digna de la millor fotografia per eternitzar. L’ Anne  va tancar els ulls.  El llum del bany, l’havia apagat feia una estona la Mary quan va anar a posar l’ album CD “LOVE” dels Beatles a l’equip de música de la sala.  Van fer l’amor. Mentre es miraven al cor dins els ulls de l’altra, les pupiles dilatades, cercant aquell temple sagrat de bondat i amor, de companyia i amistat… moment apassionat i tant emotiu com mai ho havia estat. Tresor compartir de sentiment i amor

 

 

següent….

 

Una estona més tard les mirades eren encara intenses, demostraven uns sentiments profuns i una complicitat sense límits. Ambdues, l’ Anne i la Mary, eren dins la banyera fent-se carícies i l’aigua es començava a refredar.  – T’estimo.  Vaig a buscar una tovallola i sopem, si ?-  Després de donar-li un petó molt tendre a l’Anne, la Mary va sortir primera i es ficar la bata de bany a sobre.

 

Llavors es va sentir sonar el telèfon mòbil de la Mary a la sala i va anar a contestar, i tornar a la porta del bany ràpidament… però deixant per després l’ apropar-li la tovallola…  L’ Anne es va quedar asseguda a la banyera mirant-la i pensant en la relació que tenien ella i la Mary. Va  obrir l’aigua calenta per canviar la temperatura de l’aigua per estar-hi una estona més. Tenia una sensació interior magnífica i molt saludable. Desitjava sentir-se sempre tant be.

 

 

 

A l’ Anne, cada cop se li feia més difícil plantejar-se qualsevol canvi en aquesta relació que mantenien d’amagat, i més després d’ estones com aquesta que la feia sentir-se plenament eufòrica. Quedar mirant el bonsai que tenia sobre el rentamans. Pensava que tot i que la Mary solia tenir mal caràcter, ( al menys és el que feia veure a tothom i tothom ho tenia clar – perquè realment n’ era molt de convincent quan s’ho proposava…- ) doncs quan estaven juntes entraven en una simbiosi que les desplaçava fora d’aquest món terrenal, com si no existís ni res ni ningú més, i els les semblava somiar que baixaven tots els àngels del cel i feien  sonar una música celestial que les enamorava més encara, sentint-se  unes adolecents despreocupades i esbojarrades que podrien ser capaces de qualsevol cosa l’ una per l’altra i indistintament. Això si, aquell moment havia estat inoblidable i no havien estat al pis de la Bonanova. Aquesta seria segurament la raó que li exposaria a la Mary per convencer-la i treure aquesta despesa que no podia afrontar per ara…

 

 

De sobte va recordar la sorpresa que havia tingut de trobar-se a la Mary a casa seva… si, clar… recordava haver-li donar feia temps un joc de claus per si mai passava res… l’estrany és que durant els tres anys que feia que eren amants, mai l’havia sorprès així… però oportuna sorpresa i benvinguda al temps. Mai millor ben dit !

 

La Mary continuava parlant per mòbil recolzada al bastiment de la porta del bany. Tenia el semblant pàl·lid. Normalment sempre eren discretes l’ una amb l’altra i es respectaven els moments personals, però ara, l’ Anne no va poder evitar escoltar que la trucada que havia rebut la Mary al mòbil provenia de la policia… i no semblava que fossin bones notícies.

 

♥

 

Hi havia estones que l’ Anne i la Mary podien entendre’s sense parlar. Estaven tant be compenetrades i s’entenien tant be perquè tenien molts sentiments i pensaments en comú. De petites, cadascuna havia crescut en indrets diferents, allunyats l’ un d’ altre en distància, i les circumstàncies familiars que visqueren també havien estat diferents, però des que es varen conèixer ja feia un temps, compartien molts ideals i un caràcter interior similars, una alegria per veure la vida que era diferent a la de la majoria de les persones… ambdues podien respirar i olorar els núvols, sentir el vent d’ un altra manera, també el sol, la puja… la lluna… compartien també una manera de resoldre coses que no els les calia parlar quasi mai, com si telepàticament s’entenguessin amb una mirada… sabien sentir i viure juntes les diferents circumstàncies que la vida els portava, pensar-les,  prevenir-les, gaudir-les…

 

Des de que es van conèixer tenien descobertes moltes vivències semblants d’ infantessa i molts patiments també… Si, realment amb el temps la seva amistat s’ assemblava a una fortalesa de murs molt alts i inaccessibles que les protegia. Cap de les dues podia resistir veure a l’altra patir i per suposat cap de elles faria res que pogués perjudicar a l’altra voluntàriament. Es clar que es trobaven en falta la major part del dia, quan no podien estar juntes, però es pensaven molt sovint… i s’imaginaven coses boniques i converses de coses que s’havien d’explicar quan es trobessin i que s’abraçarien molt, molt… Sentien l’ una per l’altra un tipus d’ amistat molt difícil de descriure, era com un tresor molt valuós compartit, un tresor que tot i no estant  juntes físicament, es sentien acompanyades i estimades mútuament, en la distància en el pensament… Elles havien conservat aquest tresor des que es van conèixer, i havien tingut que aprendre conservar-lo perquè socialment no era vist, hi havia quelcom diferent a la norma social i no ho entenia ningú. De tota manera elles el conservarien, ja ho havien decidit. 

♥