Aquella festa va ser especial. Al cap del carrer hi havia els llums dels focs d’artifici que els més menuts feien esclatar esporàdica i espontàniament… Era una festa en una nit màgica, sota la llum càlida d’aquell fanal al ben mig del carrer…. la “Nit de Sant Joan”… la nit més curta de l’any i la més màgica que cap…
A ell li va costar moltíssim trobar el son aquella nit. Quan ja feia estona que tothom era a casa seva, i segurament tothom estaria dormint el sisè son, ell encara estava despert i una mica nerviós. Eren uns nervis estranys, diferents, sentia un nerviosisme una mica… excitant…. bo, bonic… i era com si tingués unes papallones donant tomets dins la seva panxeta i fent-li pessigolles…
No podia dormir i només podia fer que pensar en aquella noia, tot d’una s’imaginava situacions divertides i romàntiques dins del seu pensament interior i va dibuixar un somriure als seus llavis gràcies a aquella bonica sensació que no es tenia sovint, llavors pensà que potser s’havien conegut en un altra vida, en una vida paral·lela… i que havien compartit coses molt boniques junts… i que tenien tant en comú com tota una vida… Aquella nit s’adormí pensant-la i va somiar amb ella…
cap comentari… hi fica cap comentari al lloc dels comentaris, fa dies que no escrius, i m´estranya, tot va be de segur, l´unic que hi ha algun moment de la vida …
(sorry !! aquest comment ha estat moderat a Campaneta)
Eiii!
HAs reobert el blog! Ben fet!
I amb un bon text! wowow
Que duri
” Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l’altura màgica del gest,
ara que el gest se’m menja mitja vida
i en cada mot vull que s’hi senti el pes
d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l’arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada. “
Miquel Martí i Pol