les dotze de la nit…
Setembre 24, 2008 per crisberman
Ahir…
Els ulls plorosos… els ulls plorosos i no se perquè… si ho se…
Els tanco, no vull plorar… i s’ atapeeixen tant, tant… fins que rebenten…
Son les dotze de la nit. És fosc.
La tristor m’ envaeix fins el punt més alt… fins el punt màxim… no, no és el punt màxim… encara no ho és… encara no…
Rebenten els ulls i esclaten les llàgrimes que llisquen per sobre la pell de la meva cara… ja saben lo camí… segueixen els passos d’altres cops… ja el saben lo camí…
Llisquen en silenci… una darrera l’altra… llisquen… i ploro en silenci…
No ho sap ningú… ningú ho sabrà…
És fosc… encara és fosc… son les dotze de la nit i ploro…
Quina llàstima que no es pot parlar… quina llàstima que tot es suposa…
Arxivat a · Poemari | Etiquetat cançó, cel, colors, música, poema, poesia, secret, sensacions | 3 Comentaris
Deixa un comentari
Brutal, visceral i autèntic!
Realment l’has clavada amb la última frase. “quina llàstima que no es pot parlar. Quina llàstima que tot es suposa.”
Haurem de teixir ponts.
Glam.- és la pura realitat, es veritat…
Xitus.- és la pura veritat, és real…