¿ Quin joc és aquest ? Sembla un joc estrany… en realitat desorienta una mica…
Ja ho sabem que aquesta vida no és fàcil… més aviat gens fàcil. Però d’ ací a fer-la encara més complicada voluntàriament…
La paraula “perfum” prové del llatí… “per” (per) i “fumare” (produir fum) i feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Era utilitzat normalment per despendre una olor agradable, tant per homes com per dones…
“el dolç perfum de la vida” podria fer referència a una flaire agradable que despendria la vida mateixa, durant el dia a dia, i potser motivada per l’entorn… per la família, els amics… i seria una flaire… dolça, suau, agradable, encisadora i acollidora…
Tothom hem desitjat… somiat o pensat en viure la més llarga etapa de les nostres vides envoltats de paisatges bonics, bucòlics i encisadors, agradables… Per a mi aquest paisatge podria ser perfectament un immens prat verd al aire lliure, a pagès o a vora mar… amb bestioletes pasturant per allí… o per aquí i per allà… Un lloc amb molta harmonia i tot ben planet i net… molts arbres, plantes i flors, i amb un cel blau net i transparent que voldria tenir els seus núvols tous i blanquets que haurien de ser d’ essència dolça… Els dies d’ hivern i a primera hora del matí, es deixaria envoltar per una boireta semitransparent de color gris claret que li donaria un “aire” com un xic romàntic… però cap al mig jorn, sortiria el sol com si tot l’any fos estiu… Els dies de pluja serien preciosos i deixarien un olor d’ambient net com aquella que poques vegades podem gaudir… M’hi passaria hores i hores veient com plou perquè m’encanta, i sortiria a ballar sota l’aigua cantant qualsevol cançó que em sortís del cor…
La meva casa tindria totes les comoditats imaginables i tots els luxes… inclús una gran piscina interior envoltada d’un gran i frondós jardí… és clar, un jardí també interior, i alguns nivells per diferents habitacions amb uns finestrals molt grans que proveirien molta claror a les estances de tot arreu i per tot arreu… Molt espai i molta claror… amb moltes plantes i molta aigua… en fi, seria una casa amb molta vida…
I la gent ? Mira que n’és tot de bonic i no hi ha ningú… On son la família i els amics ? Bona pregunta…. La família hi és… perquè sol ser intrínseca. Els amics… els amics potser alguns son un altra cosa.
Si. De ben segur que me’n sortiren molts “d’amics” (entre cometes) amb aquesta casa, amb aquesta finca tant gaudidora… però i ara ! On son els amics/ amigues de veritat ? …i digueu-me… què és doncs per vosaltres l’amistat ?
Que és l’amistat? Quina gran pregunta!
On comença i on acaba? Quina és la seva frontera amb l’amor? El sexe?
Quin es el seu limit amb la coneixença casual? LA freqünecia en que veus la persona? La confiança?
Si Glam !
… i Quanta raó tens amb totes aquestes preguntes que també van lligades a la primera…
Si tens aquesta casa, amb mi no comptis com “amic”: Tot el que està més enllà del Tibidabo, a mi, em sembla com la jungla, plena d’animals ferotges … On no hi hagi asfalt!!!
Ferran, crec que no la tindré mai aquesta casa… uf !
… tot i que ara penso que no estaria malament passejar a cavall per una finca així sense sacrificar, per aquest motiu és clar, les teves visites.
Després de reflexionar tant, doncs arribaries a una conclusió equivocada, estimada Silvia… de segur que aquella persona amiga no es decepciona si sap la veritat, si aquella persona amiga sap (perquè tu li dius) el que has fet o el que has de fer, o el que vols fer… llavors esta be, tot esta arreglat i pots donar els seus i els teus propòsits per realitzats i complerts… Si, només cal parlar… i lo bo és que si aquella amistat val la pena, la contiunues tenint segur ! perquè un dels pilars importants de una bona amistat, sincera, clara i transparent també és la comunicació
Si que l’ amistat és tant bonica com complicada… hi tant que ho és !
endavant !! … i endavant també amb els teus propòsits !! … tot anirà be !!
aquesta l’amistat… la que és de veritat, és molt bonica
Una casa no es fa bonica de cap de les coses materials del que hi ha dins, li seves estanteries plenes de figures d`or, ni grans jardins de molts kilometres, ni una piscina gegantina, ni coranta habitacions amb tots els luxes, una casa la fa bonica i veritablement luxosa l´aire que si respira, les vibracions que sents quans si arriba, si totes les finestres son obertes i hi entra el sol per petites que siguin, siles persones que hi viuen son rialleres i feliçes…..una casa nomes pot ser luxosa de debo si es teva amb tot de records teu, coses viscudes: fotos,tovalloles brodades amb la flor que mes t`agrada, plats del color que mes t`agrada, i sobretot plena de aquella gent a la que t`estimes mes del mon, si no es aixi una casa de mils de milions pot ser buida, trista i molt lletja per bonica que sigui.
l`amistad es tant bonica i complicada a la vegada que aquest tema em portaria abans d`escriure res sobre ella, a asseure`m tranquilament, reflexionar molt, pero molt i despres d`haber reflexionat durant unes cuantes hores sobre ella, de segur que arribaria a la conclusio que jo la he decepcionat i no he complert els seus proposits moltes vegades…..
“¿ Quin joc és aquest ? Sembla un joc estrany… en realitat desorienta una mica…
Ja ho sabem que aquesta vida no és fàcil… més aviat gens fàcil. Però d’ ací a fer-la encara més complicada voluntàriament… ”
El post ja comença amb una reflexió encertadíssima. Sí senyor.
Moltes persones pensem en paisatges bucòlics, és cert, quan imaginem llocs lliures, que ens dónen pau. Allò que sembla que és l’oasi enmig del desert. Hi ha qui imagina llocs més paradisíacs pensant en platges. Jo em decanto més per llocs de muntanya.
D’altra banda, els “amics entre cometes” existeixen més que no ens pensem. A vegades pot ser que nosaltres siguem exigents. En d’altres pot ser que realment no rebem aquell afecte que esperem i que voldriem sentir correspost. Potser sovint ens passem llargues temporades demanant peres a un pomer.
Abraçades, t’acabo de descobrir i et seguiré!
Xitus.
¿ QUÉ ES LA AMISTAT ?
L’amistat t’acompanya en el silenci, sense donar-te gens a canvi, només el xiuxiueig que fa falta quan necessites escoltar alguna cosa. No parla ni molt ni poc, només lo just en el moment oportú. L’amistat és un egoisme que necessitem per a sentir-nos acompanyats, per a sentir-nos estimats, però no sempre sabem correspondre-li. L’amistat sap molt, però mai explica res l’amistat no es confon de lloc ni envaïx espais.L’amistat sap quan i on trobar-te, encara que no la cridis, encara que lo la cridis, sap mirar-te els ulls i comprendre que la necessites, perquè encara que s’absenti en el temps,encara que tu creguis que s´allunya de tu, sempre torna per retrobar-te i recuperar el temps perdut. Ella ( la amistat ) sap mes de tu ,que tu mateix, i no sempre vols escoltar-la…però ella com tu sou una mateixa veritat.
Salutacions a tots
carme
catalansreaccionem.wordpress.com