Feia una nit molt càlida. En Malet sovint es recolzava a la barana del solà mentre fumava l’últim cigarret del dia. Li agradava mirar el cel i sentir la garbinada que li refrescava la pell durant la darrera hora del dia…. Mirà amunt i veure la lluna en quart creixent i el cel replet d’estels… pensava que plantaria a l’hort quan canviï el quart… s’havia de distreure els pensaments. Feia un moment que acabava de marxar lo Senyor metge… i estava nerviós encara.
La filla gran d’en Malet havia cridat lo senyor metge durant el matí, a primera hora, però eren passades les set del cap vespre quan arribava a la casa a visitar la iaia.
Els metges son persones molt importants, son autoritats… En arribar a la casa d’en Malet saludà a tothom, un a un… als menuts també ( això els feia sentir importants )i els preguntava com havia anat des de l’últim cop que s’havien vist al pregó de les festes… si, si que té memòria aquest senyor metge.- va pensar en Malet mentre l’ observà deixant el maletí a la cadira de l’entrada i anava a veure la iaia a la seva habitació… en saludar-la va assentir amb el cap escoltant el que ella es lamentava i després demanar a la mestressa si es podia rentar les mans per fer la visita mèdica ben feta. Després d’ una estoneta, encara estaven tots els llums de casa encesos ( quan venia algú important a la casa, s’havia d’encendre tots els llums perquè era un senyal més de cortesia) va recollir el maletí de la cadira i seure als peus del llit de la iaia… li prengué el pols, li va mirar les ninetes dels ulls, la gola… la pressió… mentre li feia aixecar els braços i li donava conversa tranquil·litzant-la mentre la visità tota com a un nadó. Miri doctor aquí… miri doctor això… en realitat doctor no ho se… hi ha cops que si doctor… li deia la iaia de mentre la visitava. En realitat li va fer una visita molt complerta i en acabar li receptar un medicament prou bo pel seu patiment de les hores. ¡ Que n’era de bo aquest metge i quina sort tenien de tenir-lo! .- pensava en Malet. La iaia que no era tant gran, ja estava més tranquil·la, fins i tot li havia canviat el color de la cara per la segureat que la havia tramés lo metge.
I ara ? senyor metge… intercedí la mestressa cordialment.- s’emportarà aquest pollastre perquè avui n’ hem matat dos i és massa per nosaltres. La mestressa li donar el pollastre més gros. El senyor metge estava molt agraït i l’agafà per les potes fins arribà al 600 blanc que havia aparcat a la porta.
S’ acomiadà de tothom amablement, sense pressa i donar uns palets de fusta per mirar-se la gola als menuts, i amb una bona riatlla assossegada i amb tranquil·litat pujà conduint camí amunt cap a la sortida a la carretera.
Algun dia els senyors metges podran visitar des de casa seva o des de l’hospital ! ja ho veuràs ! Digué en Malet a la seva muller.
crisberman
autoramaia
M’agrada que aquest post “lo senyor metge” sigui el que cronològicament segueix al de “quant cobra el Rei? “ per diferents motius…
Sempre he cregut que el record i memòria de la cultura popular és tant valuosa per enriquir culturalment a les persones com la mateixa vida que ens permet trobar l’aire que respirem. Sens dubte, queda lluny a la memòria però aquesta cultura incloïa també el respecte als altres, l’ humilitat i una diversitat de valors bàsics de conducta que crec actualment deixen molt que desitjar en molts estaments de la nostra societat.
En aquells temps, el fet de tenir aquesta “cultura popular” no eximia a les persones càlides d’humanitat del coneixement que pertanyia a les persones que tenien llavors estudis ( que també n’hi havia i no pocs ) perquè precisament gràcies a aquestes persones, hem tingut l’herència… no material, però si plena, de tota aquella classe d’educació que no es troba ni s’aprèn arreu i que només es pot trametre de generació en generació…
Tan de bó sapiguem conservar aquesta “cultura popular” ja que és tan patrimoni com ho pot ser un edifici històric!