És lluna plena… ja és la lluna de novembre i els records s’atien dins la xera del meu cor que no para d’ ésser encesa…
També ara ja fa molt de temps que no veig la Campaneta…
Jo aquí… assegut a la cadira de rodes miro la vida… a vegades des de la finestra, d’ altres des de aquest ull interior de la pròpia ment…
Aquest darrers mesos he perdut persones que estimava… que encara estimo però que han fet el traspàs etern… feia molt de temps que no les havia vist… ja no les tornaré a veure… Jo no he anat a l’enterrament… no m’agraden… però el sentiment és un altra cosa…
Sylvia, RIP… Divina, RIP… sempre dins el record…
crisberman
autoramaia
em sap greu… ànims i endavant que la vida continua.
ei! tu no saps aquella dita molt ben dita que diu aixi:
- els amics son com les estrelles, avegades les veus avegades no les veus, pero sempre hi son, en algun raco teu, et recorden, et pensen i et volen sempre el millor…..
Sento molt la perdua de la Sylvia i la Divina….
Gràcies instints… gràcies campaneta…
Crisberman, tot el meu caliu per a pèrdues doloroses… Últimament no he estat gaire actiu a nivell blocaire.
Una abraçada i moltes gràcies pels teus comentaris.
Aquest any potser quan acabi el recordi com el pitjor que he viscut amb 26 anys que fa que sóc en aquest món, però contràriament també feia temps que no em passaven algunes coses tan bones. És una contradicció. Són moments difícils. Potser la ferida es tanca però queda la cicatriu i aquesta no se’n va mai.
Molts ànims, ja que no s’apropen dates senzilles en aquests casos. Besets!
Subscric plenament el comentari de la Caterina, quan pijor estas sempre torbes una llum al final del túnel i quan estas millor més dura és la caiguda…
és la montanya russa de la vida!
Sento molt les pérdues. Però ja veus que també hi han motius per a la joia.
No et passa que la vida sempre et provoca sabors agre-dolços?
Per cert: no se ho recordaras (Casal Gómez) pero ha aparegut aquell Alfonso de Lucas que jo buscava.