de vegades és de nit… com ara, les 04:15 i em trobo mirant per la finestra cap un cel fosc… blau fosc… gaudint de la tenue llum del carrer que dibuixa la figura de les teulades de les cases d’en front…
no hi ha ningú…
A dins tot és fosc… fora també… escoltes i sents els silencis i els gaudeixes egoïstament essent tots per a tu sol…
i ets aqui dalt…
Una mica més enllà, la lluna acompanya l’altra façana de les cases… és una mica lluny però t’agrada recordar-la mentre mires al nord…
quin nord ?
crisberman
autoramaia
Trobava a faltar la teva poesia vital!
Moments com aquests o bé serveixen per a disfrutar o per sentir la solitud més absoluta. Són moments en que sembla que el temps s’aturi i el món hagi quedat deshabitat de cop. Un silenci agradable però alhora inquietant, el de la nit…