l’estel que va fugir a la caleta

Hi ha contes que si no s’escriuen ningú podrà contar-los…

Hi va haver un cop dues persones que van lluitar contra el temps, contra les paraules, contra les promeses, contra els besos i el sexe, contra l’ombra de si mateixos per créixer i decréixer, per estimar-se i desestimar-se, tantes vegades com va caldre… tantes, que un dia ja no van saber viure l’una sense l’altra, talment dos gotes d’aigua de la mateixa pluja, del mateix cel enteranyinat que desafia amb tempestes ja conegudes… I van gosar dir-se que ni el temps ni l’espai importarien més, que ni l’ara ni el després determinarien les seues vides. Venien de lluny i anaven més lluny encara, com si el camí ja fos traçat, amb molletes d’esperances tirades per l’un, recollides per l’altre.
Aquelles dues persones, suficientment tossudes per no trencar-se i suficientment cansades de rebre el que no esperaven i demanar sempre el que no havien de rebre mai, van decidir tornar-s’ho tot, assajant no negociar res a canvi, doncs un era part de l’altre i l’altre de l’un…
Amb el temps van adonar-se que allò no era una amistat qualsevol. Potser, ves a saber, eren dues cares diferents d’un mateix cos, dues imatges reflectides en un mateix mirall. No era l’amor de l’un per l’altre, no era un mer intercanvi. Era l’amor en si mateix, que campava lliure i sense norma. I el van convertir en un estel perquè s’enlairés…
Quan l’estel es va enlairar a la platja, un fort cop de vent se’l va endur i cadascú es va quedar amb un trosset de corda a les mans. De repent, ja ningú dominava l’estel.
Què volia dir-los?
Era l’estel l’amor lliure que ells pregonaven sense ni comprendre?
Amb aquell trosset de corda van fer-se dos braçalets, símbol d’un pacte. Un pacte difícil, que requeria molts aprenentatges, molts giravolts, requeria matar ressons massa apresos, paraules massa dites… Va ser un pacte que requeria creure que sense la llibertat no es podia escollir, que sense la seguretat no es podia estimar, que sense camí s’anava més lluny… Van haver de desaprendre’s per començar de nou. Van enfadar-se i desenfadar-se i sense voler tot tornava a l’ordre anterior. L’un era el mirall de l’altre. L’un veia les seues petitetes en les grandeses de l’altre… sense sadollar-se mai.
I així els anys van anar passant. Les nits i els dies, les hores, les deshores, les setmanes, els mesos, les migdiades i les matinades… Ja no es necessitaven. Es tenien massa. I així va ser com es van anar ajustant l’un a l’altre. Com una complicada maquinària de rellotge, que no s’atura i marca precisa, cada instant, irrepetible. Sabien que l’estel no tornaria mai perquè l’estel era lliure, com el seu amor.
No es pot amarrar l’amor. L’amor és lliure. Per això no es pot posseir. Només es pot compartir.
D’aquell estel van aprendre que viurien el seu amor com dos rius que saben que han de confluir en un mateix mar. Aquell mar blau on el bes va tancar un cercle i en va obrir un altre… un hivern, a la caleta rovellada, on l’estel va fugir, sense demanar permís.
I ells es van fer un braçalet d’onades.