que no ha plogut ni plou… i al pas que va… ni plourà…
anem a la platja i allí on es confonen els blaus de cel i mar,
allí on de nit no hi ha horitzó
allí, prop del far i lluny del poble, en l’àmbit inconcret de la bellesa
allí, hi fixarem la mirada, deixarem caure els braços i l’ànima
i que sigui el que hagi de ser, que tot pot ser i tot és possible
crisberman
autoramaia
se que ara ets allí… ho intueixo…
deix que… en l’àmbit inconcret de la bellesa…
tinguis l’oportunitat de gaudir d’aquest moment…
lluny del poble i lluny del món…
mmmm…. m’agrada!!! hi ets o no hi ets? mmm….
El mar, el cel, tenen la qualitat de transmetre sensacions com les que descrius, sensacions petites que fan la vida més agradable
HAvia comés l’error d’oblidar els tues textos visceralemnt sincers de tanta senzillesa que transmeteixen!
saps que ja l’havia llegit… fins ara però no he tornat per aqui…
aquest poema és preciós !!
gràcies Maia!!
Bon estiu! Esper que tornis aviat per la blogosfera